Texto
Hi havia una vegada un petit tren groc que unia dos pobles, Vilafranca de Conflent i La Tor de Querol. Era groc, era conegut com el petit Tren groc.
El petit Tren groc admirava els seus avantpassats que havien tingut una vida ben plena i havien servit en nombrosos serveis. Transportaven els minerals que els homes extreien de les mines, les collites de Cerdanya i el Capcir com ara les patates, les peres o els cereals. Fins i tot, transportaven el bestiar com ara els bens i les ovelles.
Eren ells també els qui transportaven la població, la paqueteria, el correu postal i el diari que els informava. Els avantpassats del petit tren groc havien transportat gent famosa, ministres…
Ple de nostàlgia, el petit tren groc s’avorria. No passava res a la línia... res de res.
Fins i tot la gent de la zona no es preocupava per ell.
Un dia, les roques van decidir distreure el petit tren groc. Així doncs, van tramar un pla.
El pla es va executar un vespre, a les sis, just abans que passés el petit tren groc.
El tren circulava aquell vespre, amb un aire trist quan, de sobte, el conductor va veure una esllavissada sobre la via i frenà a fons. El petit tren groc s’aturà just davant la barrera creada per la caiguda de blocs de granit.
El petit tren groc va dir: «per fi passa alguna cosa a la meva línia. Arribaré en retard tal com passa en els trens de les grans línies!» Un somriure es dibuixà a la seva cara.
El temps passà i l’animació provocada per les roques s’oblidà. De nou, el nostre petit tren groc estava trist i s’avorria.
Poc temps després, les plantes que creixien al llarg de la línia començaren a parlar. Totes van estar d’acord per actuar i retornar el somriure al petit tren groc. Un gran pi va proposar que llençaria una de les seves grans branques, amb l’ajuda del vent, just en el moment en què passés el petit tren groc. Tal dit, tal fet i... catàstrofe! Va descarrilar!
El temps passà i l’animació provocada per les plantes i les roques s’oblidà. De nou, el petit tren groc estava trist i s’avorria.
Un altre dia, més endavant, van ser els animals qui decidiren distreure el petit tren groc. Hi havia un cérvol i algunes cérvoles, cabirols i diversos senglars...
Tota aquesta colla esperava el tren groc a la via per acompanyar-lo durant un tram.
Mentrestant, alguns es divertien saltant d’un rail a l’altre, feien tombarelles per tot arreu. Semblava que fóssim al circ!
I el que havia de passar, passà! De sobte, un dels senglars va posar les dues potes del davant al tercer rail i s’electrocutà. Justament, el petit tren groc arribà. El petit tren groc va bolcar.
El temps passà i l’animació provocada per les roques, les plantes i els animals s’oblidà. De nou, el petit tren groc estava trist i s’avorria.
Llavors, fou la neu qui decidí fer reviure al tren groc una experiència d’abans. Les persones no havien vist una cosa igual des de feia un segle! El petit tren groc va quedar immobilitzat en una espessa capa de neu que va caure de cop. No va tenir temps d’arribar a l’estació de Font-Romeu. El van retrobar prop de la carretera nacional que uneix Font-Romeu amb Bourg-Madame.
Aquell vespre, la gent que havia quedat bloquejada per la neu s’havia perdut entre la tempesta. Van veure una llum i quan es van acostar, van reconèixer el petit tren groc.
Alertats per la ràdio, els homes, els guardians de la línia, van enviar el tren llevaneus per socórrer-lo.
Es parlà d’aquest esdeveniment en tots els diaris del país. El petit tren groc havia salvat vides durant una nit de tempesta! Quina glòria!
El temps passà i l’animació provocada per les roques, les plantes, els animals i la neu s’oblidà. El seu èxit només durà un temps. De nou, el petit tren groc estava trist i s’avorria.
Era un estiu ben calorós. Una àvia havia regalat al seu nét, pel seu aniversari, un viatge en tren de Vilafranca de Conflent a Enveig. El nen havia admirat durant tot el viatge els paisatges esplèndids i per ell, inoblidables.
Arribat al terminus, el nen es col·locà a l’andana, al costat del petit tren groc, prop de la màquina locomotora, on es troba el conductor del tren. Acaronà el tren i li digué: «Gràcies per aquest magnífic viatge que m’has donat. Jo, quan seré gran, vull ser conductor del petit tren groc».
Aquell dia, el petit tren groc va entendre per fi que no havia de tenir vergonya del que era ja que ell també era capaç de fer somiar els nens… i fins i tot els més grans !
Més tard, quan el nen esdevingué un adult, va ser conductor del petit tren groc. Plegats, encara avui, gaudeixen de cada viatge!
Livre numérique interactif
Références
Ce conte a été créé par le lycée Le Mas Blanc.